No existen sanadores, sí personas, pequeños-grandes guías y maestros que nos ayudan a avanzar, a reconocer y aprovechar nuestro potencial, a encontrarnos a nosotros mismos, a ser autosuficientes y alegres. Libres. Sin miedo.

lunes, 9 de enero de 2017

Reseña de “La confessió de la lleona” de Mia Couto

TÍTOL: La confessió de la lleona
AUTOR: Mia Couto
TRADUCCIÓ: Pere Comellas
EDITORIAL: Periscopi

SINOPSI
La confessió de la lleona ens transporta a l’enigmàtic Kulumani, un poble aïllat de Moçambic, on les tradicions i creences ancestrals es veuen amenaçades des que una lleona fantasmagòrica ha començat a matar les dones que hi viuen. Escrit en un llenguatge poderós i captivador, el relat entrellaça les veus de l’Arcàngel, el caçador encarregat d’abatre la lleona en una persecució que es convertirà en mirall de les misèries humanes, i de la seva antiga amant, la Mariamar, confinada a casa després de la mort de les seves germanes.
Mia Couto ens ofereix una dansa rabiosa i apassionant que clama contra l’opressió a les dones, una novel·la que combina realitat i superstició en una història evocadora i insòlita.

OPINIÓ
Els títols per llegir i comentar se m'acumulen, i de vegades són tants en els quals m'agradaria perdrem que necessitaria dues vides per a fer-ho. Aquest, especialment, va ser una recomanació de l'editor de Periscopi, en Rafel Aniol, en qui confio quan em diu: "Has de llegir-lo". Així que el vaig avançar a prioritaris, però per temes de feina, va anar quedant relegat, fins que l'univers va dir: "Ara et quedes al llit a llegir", i aprofitant uns dies en què literalment no podia aixecar-me, vaig ser devorada per lleons.
“Tot el nostre present és fet de passat (…). De sobte, els rugits, crits i laments es fonen en el buit, el món caigut a destrossos: a dins no li quedava res. Per oblidar tant cal no haver viscut mai”.
A La confessió de la lleona ens veiem temptats a dubtar de la realitat. En Mia Couto ens introdueix de tal manera el món en què es mouen els seus personatges, que acabem perduts entre les visions provocades per la calor i la por. La frontera entre el món modern i el tradicional, l'humà i el dels esperits, és tan fina, que els seus personatges salten d'un costat a un altre, arrossegant-nos amb ells.
Cal avisar que la novel·la està basada en fets reals, el pròleg explica els successos i el rerefons del manuscrit.
“El rugit del lleó li ressonaria a dins, li esquinçaria les hores. S’ha estat una estona al porxo escrutant la fosca. Potser aquella quietud li portaría repòs. Però el silenci és un ou al revés: la closca és dels altres, però qui es trenca som nosaltres”.
Un poblat es veu atacat per lleons, però només devora a les dones. Tots tenen secrets a amagar, rancúnies, odis i temors, però una de les seves cases, on ja han mort tres joves, guarda un dels més terribles: el motiu pel qual els lleons hi són al poble; l'origen de les morts. Un caçador que ha oblidat la seva història en el riu que travessa el poble, i que vol deixar la seva existència com a home, és l'encarregat de donar-los caça. Però, la majoria de vegades, quan creiem ser el caçador, acabem per ser la presa.
“Al poble, fins i tot les plantes tenen urpes. Tot el que és viu, a Kulumani, està ensinistrat per mossegar. Les aus queixalen el cel, les branques estripen els núvols, la pluja mossega la terra, els morts fan servir les dents per venjar-se del destí”.
Una novel·la en la qual no sabem qui és qui, ni tan sols quan arribem al final, ja que moltes hipòtesis s'estudien i tot dependrà de què preferim creure, en la realitat, la violència, la por i la covardia de l'ésser humà, o en els esperits que habiten a la terra, fins i tot en nosaltres mateixos, i en els déus antics.
“Llavors ho entenc: aquells caçadors ja no són persones. Són lleons. Aquells homes són els mateixos animals que pretenen caçar. Aquella plaça senzillament ho confirma: la cacera és una bruixeria, l’última de les autoritzades bruixeries”.
La crítica social i antropològica en la història és més voraç que les feres que ataquen el poblat. La situació de la dona, representada per les pobladores d'aquesta petita localitat africana, es presenta al principi emmascarada pel que els homes volem que vegem, però lentament el vel s'aixeca i es mostra crua i sagnant. Fantasmes en cos humà que habiten sense esperança cuines i camps.
Qui és el responsable real de les morts de les dones de Kulumani? Molts són els assenyalats, però potser els lleons són els més innocents, encara que siguin qui paguen finalment per la violència i la ira de la població, per tot el que no es diu i acaba convertint-se en verí en el nostre interior.
“Es queixava la meva mare, la Hanifa Assulua, que a Kulumani estàvem enterrats. Era al contrari. Ofegats, sí. Tots nosaltres, ja abans, vam estar ofegats abans de nèixer. La llum que ens va rebre en el part va ser la primera platja on vam desembocar”.
Novel·la coral, però narrada a dues veus, en forma del diari d'una jove atrapada en vida i el d’un caçador que mai va haver de ser-ho. Seguim la història a través dels ulls de diferents personatges, homes i dones de la població, records i somnis dels seus protagonistes, fins i tot deliris que ens fan dubtar de la veracitat dels successos.
La infància, aquest oceà profund en el qual poden habitar monstres terribles, que creiem part dels nostres malsons, però que ens converteixen en qui som d'adults.
Frases belles, poètiques, metàfores vives que recorren les línies i ens fan solcar rius de tinta en un sospir. Sincerament, una de les novel·les millor narrades que he trobat en molt de temps. He de felicitar en Pere Comellas per la traducció, ja que és impecable.
“(…) tot el que, durant segles, tan acuradament hem construït per allunyar-nos de la nostra animalitat, tot el que el llenguatge ha tapat amb metàfores i eufemismes (la falda, la cara, la cintura), en un instant es converteix en la seva nua i crua substància: la carn, la sang, l’os. El lleó no devora només persones. Devora la nostra humanitat”.
La paraula, aquesta màgia, aquest amulet que ens permet aïllar-nos, crear una crisàlide que ens transforma, que ens fa més humans.
Mia Couto posa en relleu no només la crueltat i vilesa contra les dones, sinó també ensenyaments i valors més enllà del temps i les diferents cultures, principis arcans lligats a la nostra memòria genètica.
Segurament l'home és el causant de la majoria de les seves desgràcies, però m'agrada pensar que, si escoltem, hi ha veus que ens poden treure d'aquest forat que nosaltres mateixos hem cavat.
Recomanada a tots aquells que no tinguin por a la crítica i els miralls; a qui els agradin les històries complexes i amb rerefons; per a qui desitgi viatjar a través d'una història real a lloms de lleons imaginaris.

*

TÍTULO: La confessió de la lleona
AUTOR: Mia Couto
TRADUCCIÓN: Pere Comellas
EDITORIAL: Periscopi

SINOPSIS
La confessió de la lleona nos transporta al enigmático Kulumani, un pueblo aislado de Mozambique, donde las tradiciones y creencias ancestrales se ven amenazadas desde que una leona fantasmagórica ha comenzado a matar a las mujeres que viven en él. Escrito en un lenguaje poderoso y cautivador, el relato entrelaza las voces de Arcángel, el cazador encargado de abatir la leona en una persecución que se convertirá en espejo de las miserias humanas, y de su antigua amante, Mariamar, confinada en casa después de la muerte de sus hermanas.
Mia Couto nos ofrece una danza rabiosa y apasionante que clama contra la opresión a las mujeres, una novela que combina realidad y superstición en una historia evocadora e insólita.

OPINIÓN
Los títulos para leer y comentar se me acumulan, y a veces son tantos en los que me gustaría perderme que necesitaría dos vidas para ello. Este, en especial, fue una recomendación del editor de Periscopi, Rafel Aniol, en quien confío mucho cuando me dice: “Has de leerlo”. Así que lo avancé a prioritarios, pero por temas de trabajo, fue quedando relegado, hasta que el universo dijo: “Ahora te quedas en cama y a leer”, y aprovechando unos días en que literalmente no podía levantarme, fui devorada por leones.
“Tot el nostre present és fet de passat (…). De sobte, els rugits, crits i laments es fonen en el buit, el món caigut a destrossos: a dins no li quedava res. Per oblidar tant cal no haver viscut mai”.
En La confessió de la lleona nos vemos tentados a dudar de la realidad. Mia Couto nos introduce de tal manera el mundo en el que se mueven sus personajes, que acabamos perdidos entre las visiones provocadas por el calor y el miedo. La frontera entre el mundo moderno y el tradicional, el humano y el de los espíritus, es tan fina, que sus personajes saltan de un lado a otro, arrastrándonos con ellos.
Hay que avisar que la novela está basada en hechos reales, el prólogo explica los sucesos y el trasfondo del manuscrito.
“El rugit del lleó li ressonaria a dins, li esquinçaria les hores. S’ha estat una estona al porxo escrutant la fosca. Potser aquella quietud li portaría repòs. Però el silenci és un ou al revés: la closca és dels altres, però qui es trenca som nosaltres”.
Un poblado se ve atacado por unos leones, pero sólo devora a las mujeres. Todos tienen secretos que esconder, rencores, odios y temores, pero una de sus casas, donde ya han perecido tres jóvenes, guarda uno de los más terribles: el motivo por el que los leones están allí; el origen de las muertes. Un cazador que ha olvidado su historia en el río que atraviesa el pueblo, y que quiere dejar su existencia como hombre, es el encargado de darles caza. Pero, la mayoría de veces, cuando creemos ser el cazador, terminamos por ser la presa.
“Al poble, fins i tot les plantes tenen urpes. Tot el que és viu, a Kulumani, està ensinistrat per mossegar. Les aus queixalen el cel, les branques estripen els núvols, la pluja mossega la terra, els morts fan servir les dents per venjar-se del destí”.
Una novela en la que no sabemos quién es quién, ni siquiera cuando llegamos al final, pues muchas hipótesis se barajan y todo dependerá de en qué preferimos creer, en la realidad, la violencia, el miedo y la cobardía del ser humano, o en los espíritus que moran en la tierra, incluso en nosotros mismos, y en los dioses antiguos.
“Llavors ho entenc: aquells caçadors ja no són persones. Són lleons. Aquells homes són els mateixos animals que pretenen caçar. Aquella plaça senzillament ho confirma: la cacera és una bruixeria, l’última de les autoritzades bruixeries”.
La crítica social y antropológica en la historia es más voraz que las fieras que atacan el poblado. La situación de la mujer, representada por las pobladoras de esa pequeña localidad africana, se presenta al principio enmascarada por lo que los hombres quieren que veamos, pero lentamente el velo se levanta y se muestra cruda y sangrante. Fantasmas en cuerpo humano que habitan sin esperanza cocinas y campos.
¿Quién es el responsable real de las muertes de las mujeres de Kulumani? Muchos son los señalados, pero quizá los leones son los más inocentes, aunque sean quienes pagan finalmente por la violencia y la ira de la población, por todo lo que no se dice y acaba convirtiéndose en veneno en nuestro interior.
“Es queixava la meva mare, la Hanifa Assulua, que a Kulumani estàvem enterrats. Era al contrari. Ofegats, sí. Tots nosaltres, ja abans, vam estar ofegats abans de nèixer. La llum que ens va rebre en el part va ser la primera platja on vam desembocar”.
Novela coral, pero narrada a dos voces, en forma del diario de una joven atrapada en vida y el de un cazador que nunca debió serlo. Seguimos la historia a través de los ojos de distintos personajes, hombres y mujeres de la población, recuerdos y sueños de sus protagonistas, incluso delirios que nos hacen dudar de la veracidad de los sucesos.
La infancia, ese océano profundo en el que pueden morar monstruos terribles, que creemos parte de nuestras pesadillas, pero que nos convierten en quiénes somos de adultos.
Frases bellas, poéticas, metáforas vivas que recorren las líneas y nos hacen surcar ríos de tinta en un suspiro. Sinceramente, una de las novelas mejor narradas que he encontrado en mucho tiempo. He de felicitar a Pere Comellas por la traducción, pues es impecable.
“(…) tot el que, durant segles, tan acuradament hem construït per allunyar-nos de la nostra animalitat, tot el que el llenguatge ha tapat amb metàfores i eufemismes (la falda, la cara, la cintura), en un instant es converteix en la seva nua i crua substància: la carn, la sang, l’os. El lleó no devora només persones. Devora la nostra humanitat”.
La palabra, esa magia, ese amuleto que nos permite aislarnos, crear una crisálida que nos transforma, que nos hace más humanos.
Mia Couto pone en relieve no sólo la crueldad y vileza contra las mujeres, sino también enseñanzas y valores más allá del tiempo y las distintas culturas, principios arcanos ligados a nuestra memoria genética.
Seguramente el hombre es el causante de la mayoría de sus desgracias, pero me gusta pensar que, si escuchamos, existen voces que pueden sacarnos de ese agujero que nosotros mismos hemos cavado.
Recomendada a todos aquellos que no temen la crítica y los espejos; a quiénes les gusten las historias complejas y con trasfondo; para quien desee viajar a través de una historia real a lomos de leones imaginarios.

Isabel del Río

Noviembre 2016

No hay comentarios:

Publicar un comentario